Pàgina:La Gesta dels Estels (1922).djvu/145

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 a A. Schneeberger.


Heus'aquí l'home que visqué molts anys
i ara és al llit on fou nat i on trespassa,
deixa la vida i no n'oblida els guanys
i diu: «—volteu-me, que us diré ma passa.

Cada matí per' mi sortia el sol
i encara surt, que no pensa deixar-me;
de la finestra jo deia el meu dol:
—Senyor, vull viure, voldria quedar-me.

Tota la terra és comblada d'amor
i com l'ocella, fins els bous que llauren
són plens de goig, que no senten temor
ni han de sentir-lo que llur petja dauren.

Tens els torrents, mai no paren llur cant,
càstic del cel si algun jorn s'aturava—
aixís i tot seguirien cantant,
que aprés les flors reviurien llur sa va.

Veus el brotar, i el granar de tot l'any
talment l'abraç de l'amada qui es torça.
Veus com la mar fins és bella en l'engany,
la mar immensa, manyaga en l'escorça.

Veus els vaixells i els homes ferms que hi van,
i t'hi acompanyes per ser-hi a la vora.