Pàgina:La Llengua catalana (1896).djvu/25

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


llengua d'Aragó, que era la castellana; dihentho aixís Zurita, lo cronista d'aquell regne, quan, referintse á la llengua nostra, explica que'l parlarla «era general afició dels reys, perquè d'ensà que succehiren al Comte de Barcelona, sempre tingueren per sa naturalesa y antiquíssima patria á Catalunya, y en tot conformaren ab sas lleys y costums, y la llengua de que usavan era la catalana, y d'ella va ser tota la cortesania de que's prehuavan en aquell temps.» Més sobre de totas aquestas grans figuras de la llengua y del pensament de la nacionalitat catalana, se destacan, senyors, tres personalitats, com en mitj d'un bosch antiquíssim tres arbres dominadors quals socas muntessin per sobre'l fullam dels altres arbres y amaguessin la capsalada verdejant entre núvols y estrellas, á manera de tres gegants que havessin arrelat en la terra de tant temps de sostenir ab sos brassos la volta del cel de sa patria. Són aqueixas tres colossals figuras da la llengua catalana en Ramon Muntaner, en Ramon Llull y l'Ausias March: lo cantor dels entusiasmes per la terra, lo cantor de las aspiracions de l'esperit, y'l cantor dels desitjos de l'home. La patria, y la fè, y l'amor, las tres cordas que vibran ab més forsa dintre de l'ànima. Y mireu, senyors: com si als tres no'ls pogués sostenir un sol estat de la confederació de la llengua catalana, ó com si la Providencia volgués compartir la seva gloria deixantla com á herencia per un igual entre la germandat dels tres pobles, á en Ramon Muntaner nos lo dona á Catalunya, ahont se funda la patria que res-