Pàgina:La Llengua catalana (1896).djvu/24

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


de senyors y de vassalls, semblava que no havia de venir may més cap altra llengua á trèurela de casa seva; que en llengua catalana's rebian y's tornavan las ambaixadas dels soberans entre la nostra nació y las més llunyanas del món conegut alashoras; y en llengua catalana's parlava en nom de Déu en las iglesias; y en llengua catalana'ls jurisconsults discutian; y en llengua catalana'ls comtes-reys parlavan en las Corts de tota la Corona Aragonesa; y en llengua catalana's donavan lleys á las nacions y lleys á las onas; y en la nostra llengua escrigueren, per orgull dels presents y dels que vingan de bona sava á Catalunya, aquells prosistas y poetas que's digueren en Jaume Roig, n'Anselm Turmeda, en Bernat Desclot, n'Andreu Febrer, en Lluís d'Aversó, en Bernat Metge, en Bonifaci Ferrer, en Pere Tomic, en Gabriel Turell, y en Pere Serafí y en Roiç de Corella, y en Miquel Carbonell y aquell Mossèn Jordi imitat per Petrarca, y aquell Eximeniç de ciencia universal, conseller de prínceps, y aquell Joan Martorell de qual Tirant lo Blanch deya Cervantes que may se farian prou alabansas. Y nostres van ser aquells seguits de reys que en llengua catalana's redactavan sas propias historias; que ells mateixos escrivian las llissons á sos fills y'ls consells á sos pobles; que's componian ells mateixos los discursos de sas Corts generals; que sermonavan á sa manera en las tronas de las iglesias. Y ells, á l'hora poetas y oradors, llegistas è historiayres, se complavian en parlarla sempre, aquesta llengua de Catalunya, en comptes de la