Pàgina:La Llengua catalana (1896).djvu/31

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


las nacionalitats de la confederació aragonesa; més las causas ocasionarias foren ben distintas, que la Provensa perdé la seva literatura ofegada en la sanch d'aquella esglayosa guerra dels albigesos, y'l nostre país la va perdre després d'una festa de goig y de concordia, que tal va semblar que ho era la unió de la corona d'Aragó á la corona de Castella; unió que va venir preparada desde'l Parlament de Casp, que introduhí ja llavors, encara que molt á l'ombra y d'esquitllentas, la llengua castellana en lo casal de la llengua de Catalunya.
 Costa avall, senyors, la decadencia de la literatura catalana, quan ja va ser ben marcada la decadencia de la patria pels errors de Felip IV y las injusticias criminals de l'ultim Felip que ha volgut tenir Espanya, pochs van esser los escriptors verament tals que rendiren tributs valiosos á la literatura. Més en mitj d'aquell terratrèmol de destrucció, encara las veyem aquestas lletras patrias soptadament revifarse ja al peu del sepulcre, com si l'anyorament de la passada grandesa fes un miracle; y tornà á reviure'l sant amor al passat baix lo punt de vista polítich y legal, de que en donà mostras en Pujades ab la primera part de sa Historia de Catalunya, en Bosch ab sos Títols d'Honor, en Bruniquer ab sos Ceremonials dels Concellers, y's despertà la poesia ab un aixam de poetas mitjancers, entre els quals sobressurten en Vicens Garcia y en Francisco Fontanella, que semblavan arrencats d'altras centurias.
 No semblava, senyors, sinó que abans d'arri-