Pàgina:La Llengua catalana (1896).djvu/32

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


bar l'hivern entumidor sobre dels pobles de llengua catalana, se'n venia amorós aquest estiuet de Sant Martí que escampa encara tebiors y recordansas. Y tant de cert ho semblava, que no seria de llarga durada'l bon temps entre nosaltres, que passà aviat, emportantsen no sols los llibres d'historia y'ls de poesia pera que dormissin ab los pergamins de las nostras perdudas grandesas, sinó que fugint també pera amagarse en las casas payrals de las ciutats y de las montanyas aquellas poesias tendríssimas d'autors anònims que no han pogut morir cremadas en incendis de vilas y de masias en las guerras passadas perquè las conservaren las mares amorosas de generació en generació, cantantlas al peu del bressol y fent adormir als fills que son lo demà de la patria.
 Y ja arribem al sigle XVIII, y al ser en aquest sigle, fonda pena fa'l dirho, ningú's presenta á escriure durant llargas anyadas en la llengua de Catalunya. L'indiferencia més gran sembla haverse apoderat dels catalans; y si la llengua de casa era la única parlada, la llengua literaria á Catalunya, á Mallorca y á Valencia era allavors la llengua castellana.
 Més aquest país, senyors, ahont tota iniciativa política's trobava extingida; ahont la memoria del passat se veya esborrada com si'ls catalans s'haguessin mort tots y jaguessin fets pols assota de la Ciutadela de Barcelona; aquest país se va despertar de sopte d'aquella tant llarga dormida, que sentí rebramar canons de enllà de las afraus dels Pirineus y escoltà altre