Pàgina:La Llengua catalana (1896).djvu/33

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


cop, com en temps de sa grandesa soberana, l'espinguet de clarins y'l clamoreig encès de aquells mateixos soldats francesos enemichs seus en tantas batallas. Y per un moment, senyors, al comensar aquest sigle, se va veure altre cop á Catalunya desenrotllar la polsosa bandera damunt de sas planuras y de sas montanyas, defensant com pobre famolench la engruna d'independencia que encara li quedava; y, creyentse que altra volta lo passat se'n venia, se la va veure ab dalit convocant á parlament á sos fills dintre'ls murals de Tarragona; y després d'un sigle sens recorts, se'ls va veure tornant á jurar las llibertats y'ls furs de la patria. Acabà á la fi la cruenta guerra ab las armas napoleònicas de la vehina Fransa; guerra que no la acabà, no, la Espanya unitaria, sinó, treballant cada una pel seu compte, las diversas nacionalitats que encara hi hà en ella. Y no tornà alashoras al sepulcre aquell esperit de rassa. Lo camí ja estava obert, lo recort ja havia revingut als homes; y en marxa incessant, poch á poch al comensar, més depressa després, com en temps dels Berenguers de Catalunya y dels Jaumes d'Aragó, que donaren consistencia á la casa y á la llengua de la terra, aixís ha anat prenent forma y vida aquest amor de la rassa, que's manifesta ja desde las darrerias del sigle passat ab l'entusiasme d'un Capmany, y més ensà d'un Piferrer, precursors, sense ells de segur sospitarho, de la restauració de tot lo de Catalunya. Jo voldria explicarvos aquí punt per punt quinas són las obras literarias que aisla-