Pàgina:La Llengua catalana (1896).djvu/36

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


imperdonable, seria lo arribar á duptar que sentin tant amor com respecte pera aquesta llengua'ls que la parlan, y que fins en català intraductible tenen molts d'ells l'apellido de familia. Y á més, senyors, perquè aixís com á l'home al venir á la vida no se li dóna á triar ni'l pare, ni la mare, ni la fortuna, ni'l país ahont té de naixer, no se li dóna á triar tampoch la llengua que ha de brotar de sos llavis; y aixís com, per més que renegui d'aquells pares y d'aquella terra, queda fill d'ells, y serà sempre aquella la seva patria, aixís mateix, per més que l'home aborreixi y desprecii la seva llengua, aquesta's troba tant dintre del seu ser que podrà conseguir que sos llavis no la pronunciin, més no conseguirà may que no pensi la seva ànima en la nativa llengua, Y en prova de que no pot esser d'altra manera, que se'm diga quins escriptors de veritable mèrit que's pugan alsar al nivell dels antichs escriptors catalans ha tingut aquest país expressantse en llengua castellana; y quins autors ha tingut la nostra terra que, escrivint en castellà, se'ls posi á l'altura dels millors escriptors de Castella. Veritat es que tinguérem temps enrera á en Boscan (ditxós Boscan, que sempre surt com únich exemple), y, atravessant anys y més anys d'aquells temps, hem tingut com á escriptors castellans á Capmany, á Piferrer, á Cabanyes y á alguns altres; més una flor, ni quatre, ni cinch flors, no fan istiu, sobre tot guan aquets catalans brillaren més per lo que pensaren que no pas per la manera com ho traslladaren al paper. Tant es aixís, que som