Pàgina:La Llengua catalana (1896).djvu/37

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


nosaltres mateixos; los d'aquesta terra, los que més los elogiem; y tant es aixís, senyors, que no quedarà pas ni la prosa ni la poesia d'aquets escriptors com á patrons selectes d'ensenyansa de la llengua castellana. Y això no sols ho comprenem, sinó que fins trobem naturalíssim que aixís sia; perquè si bé un català, empenyantshi, arriba á escriure'l castellà ab correcció, servintse tant sols de paraulas que hagi anat trayent ab paciencia del diccionari de la llengua, no conseguirà may donar prou sinceritat y prou ayre de real naturalesa als seus períodes; perquè la careta may tindrà'ls moviments espontanis y la vida tota de la veritable cara. Y tant s'hi veu l'artifici, que fins en Pi y Margall, lo millor prosista castellà que té ara Catalunya, segons lo que jo puch entendre, resulta pera'ls sentits d'aquells paísos massa aixerrahit, massa precipitat en relació á lo substanciós de la materia que tracta, que no'ls hi deixa an ells lo temps de gosarho en lo paladar abans de que la voluntat ho engoleixi. Qui ho fa paladejar tot llargament, per esser d'aquella literatura fins al moll dels òssos, es en Castelar. Comparis la prosa castellana catalanesca de'n Pi y Margall ab la prosa abundantíssima y flonja de'n Castelar y's trobarà als dos pobles.
 Més, á pesar d'aquestas diferencias, com que l'art es art per tot arreu y'ls que'l senten á tot arreu l'acullen, á Barcelona hi ve, senyors, com á casa seva, la literatura castellana, y es aquí per tothom afectuosament rebuda; y á Madrid hi ha anat en altres sigles, y avuy també hi va,