Pàgina:La Llengua catalana (1896).djvu/44

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


sació, que en ell se troba la llibertat dels pobles.
 Y ja he termenat, senyors; més aixís com al comensar he obert aquest discurs ab la opinió d'un fill ilustre de la terra espanyola que no es català, deixeu que'l tanqui ab aquellas paraulas immortals y santas que en marbres y en bronzos tindrian d'esser escritas, llegadas en l'idioma del seu poble per lo Dant, tant als que estiman á las llenguas de las sevas patrias com als que las aborreixen:
 «Si l'idioma del país,—diu,—es algun cop abominable, es quant se'l sent en la boca meretriu dels que'l prostituheixen.»
 «Vergonya eterna á aquells que, despreciant son idioma, alaban lo dels altres.»

He dit