— Mes fá algun temps que vosté no pensava d' aquesta manera: recordis que en aquest mateix quarto ¡jo li vaig demanar plorant que 'm deixés entrar en un convent! — exclamá ab visible acritut la Montserrat, que feya estona lluytava ab un tremolor nerviós que, no poguent deixar més grogas sas galtas, anava posant sos llavis del color de la neu.
— Allavors m' hi vaig oposar, perque jo no autorisaré jamay un perjuri; perque al convent no t' hi portava com á primer fí l' amor á Deu, l' entussiasme y vocació religiosa; t' hi portava un sentiment, una descepció; tal volta 'l despit... feridas que 's curan quan las reixas son ja tancadas per sempre més!
— Y ¿qué creu vosté que 'm portaria ara al matrimoni? ¿Qué es lo que juraria al peu del altar, jo que al veure aprop meu un home que 'm pot parlar d' amor, sento que per cent costats, s' obra sanguejant dins de mon cor la ferida que á un mateix temps ha anoreat en mi goigs, desitjos, esperansas, il·lusions y fins apar que vida y sentiments y joventut? —exclamá la Montserrat ab amargor impossible de descriure.
Mossen Jaume se deixá caure consternat en sa cadira de brassos, de la que feya un instant acabava d' aixecarse, y, dirigint á la noya una mirada trista, desconhortada, exclamá com pera sí mateix ab tó de penosa reconvenció:
— ¡Pobreta! ¡Y jo que ja no 'n feya esment! ¡Y jo que la creya curada!
