Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/108

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

ria fet lo pare més carinyós, besá á la nena y sortí.

Lo temps era 'l més trist del any: los dias curts, ploviscosos, lo cel cendrós, las fullas grogas y caygudas, empaytantse dessobre 'l fanch; los camps herms, las serras cubertas d' una capa violada, la mar com un ondat mantell d' un vert plomisch, rodolant y batent damunt la platja, ab una remor sorda, trista, igual, acompassada; l' hort de la rectoria ple d' arbres sense fullas, mostrant al descobert son enfilall de brancas secas y nuhosas; las salas de la casa, plenas d' una claror blanca, que las inundava de melangia, las campanas tocant sovint á morts per algun vell ó xacrós, qual fí havia apressat la cayguda de la fulla: pareixia que tot s' aplegava pera vessar sa tristesa, que 's reflectia ab tota sa negra amargor en la cara d' aquella pobre forastera, que en vá s' esforsava en mostrarse animada al menys devant del seu germá, qui, al revés d' aquesta, no sabia com amagarli lo pler que li donava tenirla al seu costat y veure revolotejar á son entorn, com un papalló de dauradas alas, ó com un raig de sol que tot ho alegra, á la petita Montserrat, qui als tres dias de ésser á la rectoria sabia un per un tots los recons de la casa y tots los arbres del hort que guardavan encara alguna pèra verda ó madura per cullir.

A las criaturas los passa tot devant dels ulls com las vistas d' una llanterna mágica, fixant sols s' atenció en lo darrer que veuhen: