Vés al contingut

Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/124

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Los anys passavan y passavan sense variació de cap mena. Los hiverns tristos y solitaris per donya Teresa, las istius plens de la vida y animació que á la rectoria donava la presencia de la Montserrat, que 's feya una doneta. Relativament á costums, tampoch hi havia variants. Com en lo primer istiu, totas las tardes dels dias feyners donya Francisqueta anava ab los seus fills á cercar á la Montserrat, y uns dias ab la senyora Gil y altres sense, segons sas ocupacions ó l' estat de la seua salut, los noys ja ab la bossa de cassar papallonas, ja ab un joch de cercols á las mans, emprenian lo quotidiá passeig á la font.

Una tarde del mes de Setembre de l' any en que la Montserrat havia complert sas tretze primaveras, y en la que, com de costum, anavan á berenar á la font de la Teula, la conversació dels noys prengué un cert tó de tristesa. Las vinyas, ab sa estesa de pámpols grochs; lo remor d' algun qu' altre remolí de fullas secas, la terra humida per las plujas, y més que tot, lo convenciment del poch temps que 'ls restava de vacacions, pareixia que 'ls havia tret l' enjogassament d' altres dias pera fer lo camí á corregudas; saltant petits marges y disputantse per la llibertat d' una papallona, per la troballa d' una cuca de llum, per la arrancada d' un ramell de moras ó per la possessió d' una flor, més ó ménos bonica.

La Montserrat, bon tros més espigada que sas duas companyas, era casi tan alta com en