aquest malaventurat assumpto, la humiliació de pareixer que se 'l anava á cercar.
La Montserrat ni 's fixá ni féu esment dels escrúpols de donya Teresa; lo que ella volia era que no entretinguessin á en Biel: que aquest marxés desseguida, que tornés á la major brevetat possible y que 'l tren vingués depressa, depressa com lo seu pensament que neguitós y febrosench volava á la casa del amich de tota sa vida y allá lo veya al llit sense coneixements, malalt de gravetat, tal volta en perill de mort, tal volta agonitzant y cridantla... y ella s' estava allí ab tota calma, escoltant á la seua mare á qui se li acudían una infinitat de paraulas, que ella trobava absurdas, vuydas, sense sentit comú, veritables follías que segons ella, á la tornada del tren, havian de veures desfetas com un borralló de neu cayguda dins de la boca de un forn.
La Montserrat volia anar á la estació á esperar á en Biel; aixís no sols ho sabria tot minuts avans, sino que si la gravetat era tan forta com ella temia, podrian veure si era més convenient pera anar més aviat á Barcelona, esperar lo tren descendent ó pendre una tartana pe 'l seu compte.
Donya Teresa, per primera vegada en sa vida, s' oposá resoltament als desitjos de la Montserrat, declarant qu' esperarían á en Biel dins de sa casa.
La Montserrat, contrariada, abaixá 'l cap y 's tancá dins del seu quarto pera llegir per
