centéssima vegada en aquells tres dias, las darreras cartas que havia rebut d' en Felip, per mirar lo seu retrato, per obrir la capsa ahont guardava los ramets de flors secas vingudas de Barcelona ó cullidas pe 'ls encontorns de Larrua... Més per aquellas cartas que sabia de memoria, sos ulls hi passavan aquell dia sens casi enténdrelas; las llegia y son pensament indómit, en lloch d' analisar y treure deduccions del cambi d' ideas que entranyavan, corria cap aquella Barcelona ahont havia anat en Biel ¡que no tornava!
Abrusada per la impaciéncia pensá allavoras que tal volta al costat de la seua mare, parlantne, comentant lo que succehia, las horas correrian més depressa, més un nou temor la detingué encara en sa cambra, Donya Teresa, tornaria á insistir en sos duptes, en sas desconfiansas, y la Montserrat no volia sentir las follas suposicions que s' ocorrian á la seua mare y que á ella la martirisavan com si ab un ferro rohent li atravessessin lo cor. May havia vist á donya Teresa mantenirse ab un parer tan en contraposició del seu. ¡Quins detalls, quinas minuciositats se li acudian pera acusar á en Felip, pera cercar comprobants, pera fer certesas de las suposicions!.. No hi havia dupte, la seua mare que no tenia en lo mon altre consol, altra il·lusió que ella, s' havia engelosit del amor que profesava al noy Bach y la gelosía li feya veure la qüestió baix tant diferent aspecte...
