pelera, de la que havia de tréuren alguna cosa que li interessava: en aquell instant havia entrat la noya y l' objecte havia quedat sense treure. Aixó era tot lo que havia succehit.
La Montserrat preguntá á la seua mamá si volia que li donés de la calaixera lo que ella hi cercava, més com vejés que donya Teresa evadia la resposta, ho cregué un capritxo de malalt y no torná á pensarhi més.
La senyora Gil demaná que se li administrés lo Santíssim com á Viátich: havia combregat feya un mes per la diada dels Reys; élla no 's creya allavoras estar grave... volia ferho ara ab major preparació... volia rebrer á Nostr' Amo ab tota solemnitat.
La germana de Mossen Jaume tenia molt fondas simpatias á Larrua: ella no visitava á ningú; en tos catorze anys que era al poble, sols pera comprar alguna que altra cosa ó en cas de mort havia atravessat lo llindar de algunas casas, pero de punta á punta de la població, tots sabían ahont anar á buscar una almoyna, un consol ó un bon consell quan l' havian de menester. Lo rector la havia nombrada lo primer any de estar en la seua companyia tresorera dels pobres, y donya Teresa havía complert l' encárrech ab una diligencia, una equitat y una tendresa tan afalagadora, que fins los caps més calents la posavan en lo lloch á que catorze anys de virtuts l' havian fet acrehedora: aixís fou que lo seu combregar sigué una manifestació de carinyo com may s' havia vist á Larrua.
