¡pobreta!.. no 't deya res perque no succehis lo d' ara... pero ja que aixis com aixís esiás feta una Madalena deixa que 't parli un rato de la separació que aném á sufrir y creu que 'm semblará que 'm trech un pes de sobre. Mira, aixó que feu aixís tu, com en Jaume de no deixarme parlar de lo que vull, ¡es una crueltat! ¡Si hi penso tot lo dia! ¡Guardo tantas cosas per recomanarte, que tinch la seguritat de que es lo mellor que't puch deixar!.. Y privarme de dirho es pitjor; perqué ho tinch aquí, com un nus que m' ofega!— feu donya Teresa senyalant lo coll, entant que, prenent entre las seuas las mans de la Montserrat que seguía plorant, li deya esforsantse en demostrar una tranquilitat que sols Deu sap fins á quin punt la tenía. — ¿Per ventura desde 'l jorn que naixem no tenim lo convenciment de que hem de morir? Y per los qui habém tingut la sort de enriquir la nostra ánima ab las consoladoras ensenyansas y prácticas de la religió cristiana, no sabém que la mort no es més que un tránsit á una altra vida, en la que tenim l' asseguransa de tornarnos á reunir pera no separarnos ¡may més! ¡may més! ¡Si sapiguesses ab quin consol repeteixo aquestas paraulas! Ay, Montserrat, filla meua — feu donya Teresa deixant lo tó pausat que fins allavoras havia sostingut — jo sé lo que tu vals, lo cumplidora que ets dels Manaments de la lley de Deu, fonament de nostra salvació, pero ets jove, ets bonica, lo teu oncle está delicat... pot faltarte... pots quedarte sola al
