mon... ¡Montserrat, pels claus de Jesús! — exclamá donya Teresa exaltantse per moments — lo separarnos temporalment nos trosseja 'l cor, pero ¡ay filla meua! ¡qué fora horrorós que haguessim d' estar separadas allá ahont sense penas, podrém estar juntas per una eternitat! ¡Per una eternitat!— repetí la senyora Gil deixant corre 'l doll de sas contingudas llágrimas.
Durant llarga estona sols se sentí en lo quarto los plors de mare y filla, més donya Teresa que s' havia proposat preparar y consolar á la Montserrat pe 'l colp que la esperava, y que tenía vehements desitjos de dir lo que durant tres mesos de malaltia havia anat apilotant sobre son cor y sa imaginació, signá á la Montserrat que li donés un xich de la medicina que li havia receptat lo metje per alentarla, y tan bon punt li hagué calmat un curt atach de sofocació, que per breus moments la tingué privada de parlar, prosseguí esforsantse pera mostrarse serena.
— Vaja que tan tonta soch jo com tu. ¡Ay filla meua, si no hi haguessen en lo mon cosas molt més horrorosas que 'l morir! ¡Y morir com ho faig jo! havent rebut los sants Sagraments, morint de mort natural, en la meua casa ¡y cuydada per tú!
Creu que Nostre Senyor ha estat molt compassiu ab mí. Dónali gracias Montserrat y agraheixli forsa al bon Jesús, que m' hagi deixat viure fins á deixarte gran y educada en las veritats del cristianisme, creyent de bon cor sens
