Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/169

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

duptes, ni vacilacions, lo que la nostra religió nos ensenya. En ella, en la seua doctrina, está la única riquesa que ningú 't podrá robar, la nau pera passar las penas y las lluytas de la vida. ¡Si sapiguessis, pensant que havia de deixarte, lo que he pregat á Deu perqué t' inspirés la fé de Abraham, de Marta, de la Cananea!.. La fé, Montserrat, la fé, que quan jo no sía al costat teu, ha de ser lo teu únich consol, la única llum que ha de guiarte y de ferte veure la meua mort com una separació passatjera, com un viatje que inevitablement tu has de fer un altre dia y en quin terme hem de tornar á reunirnos pera no separarnos ¡may més! ¡May mes!

Feya estona que la Montserrat escoltava sense sentir. Sas faccions esgroguehidas, se tornaren blancas, lo cap li caygué dessobre 'l pit, son cos vacilá y donya Teresa feu un violent esfors pera brandar la campaneta. Quan la Munda acudí, trobá á la noya que acabava de perdre 'ls sentits.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Deu dias després la senyora Gil havia entregat son esperit á Deu. En totas las familias en que l' interés del diner no fa d' enmaranyador, la mort d' un individuo apar que acosta més als que quedan; pero quan la familia es tan curta com la del rector de Larrua, lo nus se fá encara més estret. Mossen Jaume, delicat de salut y ja casi als sexanta anys, de pare de talent que ha-