anys de sa infantesa, en las casas de Larrua... Més tot era inútil; sa pensa com tancada dins d' un circol de ferro, no li representava més que la parella que sos ulls tancats, fotografiava més directament en lo clixé de son cervell. Los recorts, las personas que son cor angustiat evocava, obehint al esfors de sa voluntat, se presentavan en son magí pero no hi prenian cos; quedavan en segon terme, pera esfumarse y desapareixer, deixant sempre en primera línea inundats per los últims raigs del sol ponent, lo grupo d' en Felip y d' aquella dona, á qui ella no coneixia; á qui no havia vist may y que no obstant, semblava que ab caragols de cer, la tenia clavada en sa imaginació...
Més com no es possible que 'l temps passi en va, ni que las sensacions per violentas que sian, deixin de tenir las seuas intermitencias, transcorregut lo primer período, lo convenciment de que era precís tornar a Larrua y la temensa de que la fosca no la sorprengués entre aquellas parets, la mogué a aixecarse y la obligá á obrir los ulls que durant tant llarga estona havia tingut fonament tancats. Allavoras al passar la mirada per son entorn, al trobarse als peus d' aquella imatje de María que ab sa mirada dolsa y reposada pareixia inundar a aquell lloch ab una atmósfera de pau y serenitat; al fixar sos ulls en l' infant Jesús, qui ab sa maneta estesa pareixia que li donava sa benedicció, com los dos ángels que aguantavan los ciris del altar, semblava que estavan ab los
