brassos oberts á punt de protegirla; la austeritat de la nau de pedra que s' aixecava dessobre de son cap; la quietut que la voltava, tant sols interrumpuda per l'aleteig de las oranetas y moixons qu' entrant tranquilament pe 'l rosetó de damunt de la porta, cercavan en lo trespol del chor, lo niu de sos petits, feu pensar á la Montserrat, que tal volta havia estat víctima de un horrorós somni, de una estravagant alucinació de sos sentits, que ella no sabia esplicarse, peró que havia passat per son magí... Tal volta degut al dejuni d' aquell dia y que ella havia extremat per ésser consagrat á la Verge... tal volta pe 'l cansament de la pujada... per la impresió de trobarse sola... potser per un ram de bojeria que li havia pujat al cervell...
Ningú li havia innovat que en Felip fos á Larrua... Per forsa havia d' ésser una vissió de sa pensa exaltada, desgraciadament massa plena del recort d' aquell home al qui tant havia estimat... al qui estimava encara...
Aclaparada per la horrible impresió que havia rebut, la Montserrat s' apressá á donar un parell d' estiradas al vestit que havia posat á la imatge de la Verge y sens detenirse á recullir, ni plegar lo que li havia tret, mormolá maquinalment un Ave María y encara bategantli lo cor, baixá dos trams de grahons de la sacristia y los dos del presbiteri y dirigintse envers la porta, la obrí de bat á bat, desitjosa de trobarse fora d' aquellas parets, frissosa de que la llum y l'ayre espargissen son cap enterbolit...
