Més la pobra noya, no havia acabat encara: en Felip, qui, abocat á la llenca del mur de devant de la porta de la capella, acabava de donar lo darrer adeu á la Clarita, que baixava á reunirse ab la seua filla y la cambrera á la masia de ca 'n Busqueta, al sentir lo ruido que feren al obrirse las rovelladas frontissas de la macissa porta de la ermita, se girá en rodó y al veure apareixer en son llindar, la esbelta y hermosa figura de la Montserrat, sobtat per la sorpresa, atret per aquella bellesa esculptural, desarrollada en los tres anys que no l' havia vist, tan hermosa per la forma, com per las virtuts que atresorava més resplendeixent en aquell instant, per lo contrast ab la dona venal que acabava de deixar, l' hereu Bach, sens temps de reflexionar en la indignitat de sa conduecta, ni sols pensar que la Montserrat pogués haverla vista ni sentida, deixantse portar tant sols per l' amor que per una d' eixas estranyas anomalias que sovintejan més de lo que sembla en lo cor del home, hi era en lo seu més adormit que acabat, corregué envers la noya y agafantli avans de que ella hagués pogut prevenirho abduas mans entre las seuas, li digué ab veritable apassionament:
— ¡Montserrat! ¡Montserrat meua! Tens dret á dirmho tot. ¡He sigut un ingrat! ¡un infame ab lo meu procedir! pero ab tot lo meu miserable comportament t' he estimat y ¡t' estimo! Sí; may ho havia reconegut com ara. Ni los plahers, ni las distraccions, ni las donas que he
