Vés al contingut

Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/21

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.


— ¡Se traballan, dona! ¡Se traballan! Y lo que no suri un dia, surt un altre... Aixó dels casaments, també vol la seua ciencia... Si com jo crech, realiso un negoci que tinch entre mans, desseguida 'm posaré á aixecar duas casas en los terrenos del carrer del Bruch. Ja sé que no 'm produhirán res... Si avuy per avuy, las fincas no donan per las contribucions... pero desde ara, ja comensaré á dir que las edifico pera donarne una á cada noya, lo dia que 's casin y ¡ja veurás! ¡Los dots es menester que 's vejin al dia d' avuy!

— ¡Ay, papá méu! ¡Y que bé que ho pensa tot, vosté! — exclamá la Teresina, deixant un mundo á mitg tancar, pera fer una forta abrassada á don Joaquím, que la rebé embabiecat de satisfacció, en tant que l' Adela interposava temerosament á mitja veu: —Si, vosté ja ho diu; pero, vaja ¡per mi no es del tot afalagador tenir que pensar que la volen á una pe 'l dot!

— ¡Pe'l dot! ¡pe 'l dot! ¿Y donchs, ximpleta? ¿Que 't pensas que 'ls joves no saben de comptar al temps que sóm? Me sembla noya, que tens unas dérias que no son gayre del cas... En la vida real no hi ha més que lo positiu. ¿Ho entens? tot lo demés son ximplesas. Mira, jo 'm vaig casar ab la teua mare, perque vaig coneixer que anava á fer una cosa ben encertada. Jo 'm vaig dir: Es una bona noya y te setze mil duros lo dia que 's casará. Ella va pensar: es un bon jove y te una galan botiga que 'n val altres tants... Y dit y fet; nos varem casar. ¡Y