jo, éram los dos polos; no estavam dos moments junts sense fernos ja quantra; sense discutir desesperadament y no sabíam passar un dia sense véurens.. Teníam la visualitat completament distinta... ell en véureho tot de color de rosa, jo negre com un carbó. ¡Pobre Arenas! ¡Y quants esforsos de elocuencia per arrencarme de l'ánima lo que ell ne deya lo corch del escepticisme!... Es clar, com que sempre mirava enlayre, li ha mancat la terra y ha desaparescut... Jo no puch pensarhi sens agafarme una sensació de rábia, que m' apar que donaria cops de puny á dreta y esquerra.
Y com lo jove, ab lo calor de sa peroració donás un colp á la taula que feu trontollar las copas y ampollas, lo qui semblava més reflecsiu digué subjectantli 'l bras:
— Vaja, noy; pensa que no som al Suis... Aquí tothom nos mira. Per esser que sempre te las donas de filosoph, sembla que aquesta t' ha entrat molt endintre: y apar que á tú, quan te cou de veras també saps fer extrems...
— ¡Es que ara que no 'l tinch, — respongué 'l jove rabassut ab veu fondament commosa — ara que no 'm pot fer la quantra, es quan desgraciadament las circunstancias m' han vingut á donar la rahó ¡Y ell no ho pot veure! ¡Y ha mort, creyent que jo li portava la contraria, sistemáticament! ¡Per ódi á la rassa! ¡Y era ell, ell qui me las feya aborrir á las donas, ab la bojeria que li havia agafat per aquesta Adela, que l' hi havia trastocat lo cervell! ¡Perque jo
