Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/234

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

per l' alegria de sas caras, hauria semblat que 's preparavan pera un siti ó que á Barcelona tan sols se menjava un dia al any: al fí n' estava fora; pero sens dupte estava escrit que en totas parts y recons aquella nit hi sobreixís la alegria que semblava brollar ostentosament de tots los cors. Fins allí, fins en aquell recés d' escala, se sentia clar y distintament los crits y gatzara, que movian las senyoretas del primer pis, tocant ó mellor dit, esgarrapant en lo piano, entre vuyt ó nou compassos de la antiga cansoneta Lo noy de la Mare, un tros del vals del Faust ó del brindis de la Lucrecia. La Montserrat torná á empendre la pujada y arribá fins al replá del segon pis. Allá no s' hi sentia 'l piano, pero per entremitj dels vidres de la reixa, que durant lo dia donava claror á l' escala, s'hi veya brillejar ab tota sa forsa la llum del gas de las finestras de las cuynas, y se sentia clarament la cridoria de duas ó tres criaturas, que per l' ayre que portavan sas exclamacions y xiscles, deixavan veure l' entussiasme que 'ls hi produhia la contemplació del farsiment del gall, que sens dupte s' estava efectuant dessobre dels fogons. Lo tercer pis estava quiet; pero al passar la Montserrat per davant de la porta, aquesta s' obrí donant pas á una jove parella, que després de saludarla ceremoniosament ab lo cap, baixaren las escalas agafats del bras... parlantse á mitja veu... ofegant alguna petita rialla que indiscretament sobreixia del