Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/237

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

sa esculptural figura, un xich més pronunciada de formas, que la última vegada que la vejerem deu anys enrera en la vella ermita del Ramey, y tirantse dessobre las espatllas un mocador de llana blanca, s' assegué davant de la taula del menjador, enfront d' un plat de sopa de farigola que la criada acabava de posarli.

— ¡Pero avuy vosté no menja! ¡Jo no crech que 'ls dejunis s'hagin de fer d' aquesta manera! ¡Ja veurá si á la quaresma ho fá aixís, com no 'ls acabará! — esclamá la minyona, veyent que la seua mestressa li havia fet treure, sense casi tocarla, la sopa, l' escarola, y la plateta d' espinachs, que consecutivament li havia anat posant sobre la taula.

— Tinch mal de cap... ¡Entórnisho! — feu la Montserrat ab pocas ganas d'allargar la conversa.

La criada, tot preferintli entre dents, si volia una tassa de tila, se 'n endugué á la cuyna los plats de la vianda, mentres la seua mestressa, ab lo cap apoyat en la má dreta, restava en la taula, fent ab la esquerra, dibuixos y més dibuixos, dessobre las blancas estoballas, ab la rodona punta del ganibet. Sos ulls estavan ficsos en las líneas que deixava marcadas en l' endomascat de la roba, mes per entre mitj d' aquell aixám de petitas ratllas paralelas, tan aviat perpendiculars com inclinadas, á la Montserrat, li semblava veurhi passar l' apinyada muttitut de la Rambla, bulliciosa y alegre, formant una massa compacta, que al arribar á la