plassa de Catalunya anava perdentse, disgregantse, pero sempre en grupos de cinch, de tres ó quan menos de duas personas que portavan á sas llars, quelcóm de la vida y animació que aquella nit pareixia sobreixir de totas parts. Fins li semblava que entre 'l sepulcral silenci del seu menjador, arribavan fins á ella los crits dels venedors y las conversas dels transeunts, barrejats ab las notas del piano del primer pis y las paraulas á mitja veu dels nuvis del tercer.
Lo relotje colocat en l' angul d' enfront del buffet marcá un quart d' onse y després dos y després tres, mes quan seguidament deixá sentir per onse voltas, lo toch acompassat de la vibranta campaneta, la nevoda de Mossen Jaume llensá de revés lo ganibet sobre la taula, tirá enrera lo ramell de rinxets que mitj cubría son nevat front, aixecá dreta sa esbelta figura, y com si acabés d' entrar per primera volta en aquell petit menjador, en lo qui acabava de passar set quarts d' hora, doná una investigadora mirada entorn seu. Res havia mudat de lloch, la lámpara de gas cremava ab sa irreprotxable igualtat penjada damunt la taula y en lo fosch corredor situat enfront del balcó, s' hi veya la faixa de llum que sortia per la oberta porta de la cuyna. La Montserrat, s' hi atansá estranyada de no sentirhi la més petita remor, mes al arribar al llindar de la porta pogué assegurarse de la causa de la estremada quietut que la rodejava. Sentada enfront de la taula de fusta blanca, los brassos creuhats desde 'l colze á la ma, lo cap
