Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/239

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

posat dessobre, la seua criada dormia ab lo mateix descans que hauria pogut ferho damunt del llit més cómodament acondicionat. La neta de l' antiga casa Villadó, se la mirá per breus instants, fregá una ab altra, sas mans arraulidas pe 'l fret y movent ab marcada tristesa son cap, mormolá ab un tó en que l' amargor sobrepufava al sentiment.

— ¡Infelissa! ¡Tan inútil ets al mon tu, com jo!
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Tres dias després, !a Montserrat, vestida ab igual trajo que la trobarem á l' esglesia de Betlhem, la vista concentrada y 'l cos agitat per intern tremolor, s' asseya en un gros silló de vellut vermell, del quarto d' estudi del il·lustrat sacerdot don Pau Valls. Lo canonge de la Seu de Barcelona, amich desde l' infantesa de lo familia Villadó, gosava de general prestigi, entre l' alta societat barcelonina. De sólidas virtuts y d' instrucció vastíssima, li havian fet adquirir gran coneixement del cor humá los trenta y tants anys de confessionari, que portava repartits entre la esglesia de la Mercé y la Catedral, ahont tots los dissaptes una grossa currua de senyoras esperava que li toqués lo torn pera escoltar sas amonestacions ó sos consells. De una afabilitat estremada en lo confessionari, era tan sols lo que s' en diu una persona educada en lo tracte social, en lo que hi pecava més per reservat, que per espensiu.