la tanca, no semblava observar que 'l doctor Valls, afluixant de poch en poch, la conversa, havia tornat á rependre la feyna de omplir unas fullas que tenia dessobre de sa taula d estudi. Dos ó tres minuts degueren haver transcorregut, en los que sols se sentia la remor de la ploma, al relliscar sobre 'l paper y lo klech de la tanca, al enquibirse en lo seu encaix, quan la Montserrat, que havia passat horas y horas pensant un llarch discurs pera exposar lo seu pensament, deixant de banda lo pensat exordi, digué lacónicament y com qui está frisós pera treures un pes del damunt:
— Miri, don Pau; jo he vingut avuy determinada á que vosté 'm tanqui en un convent ó 'm casi... Lo que vosté cregui que 'm pot ser més convenient...
Lo doctor Valls, al sentir tan inesperada sortida, aixecá sobtadament lo cap que inclinava sobre 'l paper que estava escribint, assegurá en sas orellas las ulleras' d' or, que ab lo moviment li havian lliscat sobre 'l nas y tirant lo cos enrera y apoyant sas duas mans en los brassos del silló en que estava assentat, clavá ab viva persistencia sa vista penetrant y observadora en lo descolorit rostre de la Montserrat, que ab los ulls fixos damunt de sa falda, continuava en sa feyna d'obrir y clourer la tanca de son llibre.
Passaren breus moments, sens que cap dels dos tornés á pendre la paraula, fins que 'l doctor Valls, digué fregantse una ab altre sas mans blancas y afiladas.