— ¿Que 't fiqui en un convent ó que 't casi? ... Com si digueses la llum ó la fosca, l' orient ó l'occident. ¿Vaja qué tens? ¿Qué t' ha passat? ¡Esplicat!— feu don Pau sens deixar de fixar sobre la noya sa investigadora mirada.
— Res. Res — respongué nerviosament la Montserrat — que la gelor del temps se m' ha ficat dins del cor... Que no puch seguir ab la buydor espantosa que 'm rodeja... que vull viure la vida que viurien los altres... que vull fer lo que fa tothom... riurer, gosar, ésser felís... com ho es tot aqueix mon que veig sobreixir de vida y animació per tots indrets, en tant que jo, entremitj de son calor me gelo de fret, en mitj de sa efervescencia, me moro d' inactivitat. Vosté 'm pregunta ¿qué m' ha passat? ¡A mí may me passa res! Tots los dias me son iguals; avuy com ahir, demá com avuy... Res ¡sempre 'l no res! Ni aspiracions, ni desitjos, ni esperansas y ja crech ¡que ni casi sentiments! La buydor en que visch m' ho absorveix tot... m' ho aclapara tot. .. Y avuy tinch forsas y soch jove! Pero ¿y després? ¡Oh no, no:— feu la Montserrat exaltantse per moments y donant á sas paraulas un tó de marcada firmesa— are hi soch á temps y vull fer lo que fá tothom! ¡Vull prepararme per la vellesa, vuit cercar companyia de gent que 'm vulga, que m' estimi, si es que Deu me te destinada á la pena d' arribarhi!
— Y no es poch lo que desitjas ¡pobre Montserrat! — esclamá don Pau, que ab visible atenció
