Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/264

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

vespres corre per las taulas de un cafetí del ensanxe. Los pares son d' aquestos pobres indolents de mena y no se 'n cuydan poch ni molt; la miseria hi es allí en los cossos y en las ánimas. Jo he fet lo que he pogut y al fí me sembla que 'ls hauré persuadit de que deixin tancar á aquestas noyetas á la Casa de Caritat y si es que á vostés los hi sembla bé...

— ¡Oh, prou! ¡prou!— feu la Presidenta — En aquest cas, está ben indicat aconsellarlos que las tanquin!... ¡Pero Deu ajut, quan será! La Casa de Caritat, es un dels mellors y més ben montats establiments de beneficencia que tením á Barcelona, pero quan menos té sempre una cinquantena de criaturas que esperan torn pera entrarhi, y quan la cosa es apremiant n' hi ha un feix... En fí com més prompta 's presenti la solicitut, més aviat hi seran. La senyora secretaria pot esténdrela quan vulla...

— ¿Y vosté, senyora Bosch?

— Los meus pobres segueixen ab las mateixas necessitats, per no dir que cada dia 'n tenen de més grossas. Aquella dona es una santeta. ¡Tantas penas y tanta resignació! Es una visita que edifica; pero trenca 'l cor de veure que no es possible remediar tanta miseria!

— Fashi lo que pugui, y pensi que 'l verdader sacrifici de las sócias de Sant Vicens de Paul, no está ni en fer la visita, ni en donar lo socorro material, si no en esforsarse pera consolar als pobres á quals necessitats no hi podém donar remey. Y ¿vosté, senyora Guerra?