Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/278

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.


— Aquesta criatura com que al despedirnos dihem sempre: «Fins á la setmana entrant» nos ho ha deixat per nom — feu donya Balbina tot ficantse per un estret corredor que acabava ab una petita sala ab arcoba.

Unas cortinas de indiana ratlladas de blanch y vermell que tapavan lo llit; una taula de fusta pintada, sis ó set cadiras, de diferentas formas y edats, segons se veya per ésser unas bastant més vellas que las altres; un bagul y un mitj armari, que 's coneixia devia haver tingut en son temps lo seu corresponent sócol y al que á més d' aquest, hi mancava mitja porta, constituhía lo moblatje del quarto, que rebia llum per un petit balcó, obstruhit en aquells moments, per una corda plena de roba á mitg assecar, que una dona d' uns trenta set á trenta vuyt anys, anava girant á fí d' aixugarla més prompte.

Tan aviat entraren las senyoras, la dona tancá com pogué 'l balcó y s' apressá á donarlos cadiras, cercant las més novas y reforsadas.

— No s' amohini, Juliana; en qualsevulla estarém be — digué carinyosament donya Balbina, deixant á las seuas companyas que feyan festas á la criatura, las duas més bonas, y assentantse ella en una de mitja neta, foradada del assiento.

— Pero ¡Si hi estará malament!— feu la dona.

— ¿Qué creu que s' hi pot caure?

— ¡Tant com aixó!...

— Donchs no s' amohini, y díguins com está desde dilluns passat...