— S' ha de convenir en que es una mare de familia, molt en petit — observá ab benevolensa en Casagrau — una sola nena, que es una monada com ella mateixa... una criatura que apar que se la veu al seu costat pera formar ab la seua mare lo grupo de Venus y Cupido...
— ¡Casagrau! ¡Casagrau! Si fossem maliciosos ¡hi hauria molt que pensar del seu entusiasme, per aquesta no-ta-bi-li-tat! No tant, no tant... Jo no li negaré que la Clarita no tinga un bon tipo y fins certa elegancia... per més que, gastant com ella ho fá, moltas la tindrian també— exclamá donya Mercé, donant una estirada al seu vestit, que pe 'l volúmen del ventre se li empujava sovint sota la barba— pero d' aixó á ésser una Venus, com vosté molt enlayradament ha dit, la diferencia es massa grossa... Vaji analisant per parts: ulls que tan aviat son verts com castanys; un nas arremangat; la boca grossa; del color de la cara no hi ha que parlarne, perque sota del adob de pinturas que hi porta, es difícil sapiguer si es blanca ó morena... Vaja ¡que no n' hi ha per tant!.. Aquí hi ha moltas y moltas senyoretas, que son mil vegadas més guapas que ella y cap de vostés ne fa esment — afegí ab certa acritut la grossa senyora, donant una mirada de tristesa á la seua Felissia que, mitj recolsada en son balancí de rejilla, mirava per centéssima volta lo niu d' aucellets pintat en lo país del seu bano.
— Vosté te molia rahó, senyora — contestá enfáticament l' hereu Casagrau —la bellesa, te
