La Clarita, la que feya deu dias tenia marejadas á la major part de las senyoras de la colonia forastera, acabava d' entrar en lo saló, seguida de son corpulent marit.
Com si obehissin á una consigna, las donas giraren ó abaixaren lo cap pera evitarse de saludarla, en tant que foren comptats los homes que no deixaren los rotllos en que conversavan pera anar á son encontre, formant á son entorn una atapahida muralla, que la Clarita atravessá, distribuhint rialletas y saludos com hauria pogut fer una reyna al trobarse entre sos vassalls.
L' hereu Casagrau qui al véurela entrar havia deixat á la viuda Calcell ab la paraula a la boca, després d' haver donat una mirada al rotllo y haverse convençut ab son coneixement de la societat de Larrua, de que cap de las senyoras allí presents, estava disposada á ferli lloch, aná directament á l' altra part del piano, encara desocupada, quina vuyda otomana senyalá y oferí á la Clarita y al seu espós que, acompanyats del gros estol d' homes que 'ls rodejavan, semblava no havian fet esment de la hostilitat ab que eran rebuts per la cohort femenina.
En tant havia arribat un nou refors al grupo que acabava d' abandonar l' hereu Casagrau. Donya Antonieta Torressant, vehina y amiga intima de la familia Bach, prenia assiento al costat de la senyora Llansás, dihent ab festiva rialleta:
