gués estat la senyal de comensar lo petit concert, que moltas nits tenia lloch en lo saló del Balneari, tan bon punt hagueren pres assiento los darrers vinguis, y los que en son obsequi s' havian aixecat, comensaren á pendre torn en lo piano la major part de las senyoretas allá reunidas; tocant ab discreció algunas, ab habilitat pocas, y rutinariament las més; pero lo cás era igual pera la societat allí congregada: lo piano, en aquell saló, pareixia fet á posta pera acompanyar ab sos sonidos las conversas que ab la música pujavan de tó, arrivant diferentas voltas á ofegar per complert las pessas que s' hi executavan, donant lloch en diferents rotllos á aquestas ó sinónimas exclamacions:
— Resoltament, avuy es lo derrer dia que deixo tocar á la meua noya... ¡Pera enrahonar d'aquesta manera no hi ha necessitat de que ningú 's mortifiqui á assentarse al piano! — deya una mamá ressentida, al veure que passavan completament desapercebuts los trinos, las escalas y arpegios que tantas horas d' estudi havian costat á la seua filla, y á ella tants diners y enfados pera ferla estar d' estaqueta quatre ó cinch horas diarias.
Si algún jove obsequiava á la senyoreta pianista, y aquestas paraulas s' havian dirigit á éll, l' obsequiador se mostrava més ressentit que la mamá, donant lloch á que la bona senyora 's cregués precisada á dirli:
— Qualsevol dia que tinga gust de sentir aquesta pessa, no te més que passar un ratet
