Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/38

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

gués estat la senyal de comensar lo petit concert, que moltas nits tenia lloch en lo saló del Balneari, tan bon punt hagueren pres assiento los darrers vinguis, y los que en son obsequi s' havian aixecat, comensaren á pendre torn en lo piano la major part de las senyoretas allá reunidas; tocant ab discreció algunas, ab habilitat pocas, y rutinariament las més; pero lo cás era igual pera la societat allí congregada: lo piano, en aquell saló, pareixia fet á posta pera acompanyar ab sos sonidos las conversas que ab la música pujavan de tó, arrivant diferentas voltas á ofegar per complert las pessas que s' hi executavan, donant lloch en diferents rotllos á aquestas ó sinónimas exclamacions:

— Resoltament, avuy es lo derrer dia que deixo tocar á la meua noya... ¡Pera enrahonar d'aquesta manera no hi ha necessitat de que ningú 's mortifiqui á assentarse al piano! — deya una mamá ressentida, al veure que passavan completament desapercebuts los trinos, las escalas y arpegios que tantas horas d' estudi havian costat á la seua filla, y á ella tants diners y enfados pera ferla estar d' estaqueta quatre ó cinch horas diarias.

Si algún jove obsequiava á la senyoreta pianista, y aquestas paraulas s' havian dirigit á éll, l' obsequiador se mostrava més ressentit que la mamá, donant lloch á que la bona senyora 's cregués precisada á dirli:

— Qualsevol dia que tinga gust de sentir aquesta pessa, no te més que passar un ratet