la sua felicitat; ella podia casarse y ser ditxosa; éll s' acontentaria alsantli un altar en lo seu cor y adorantla en ell fins que Deu li fés la mercé d' endúrsel á un mon mellor. Y tot aixó ho deya l' Arenas ab vehemencia estraordinaria; ab los ulls que li espurnejaran y ab la veu nuada pe 'l sentiment. L' Adela se sentí impresionada en lo més fons de son cor de colegiala, davant d' aquell rosari d' abnegacions; y recordá tot seguit que, si be era cert que en un dels manaments de la lley de Deu, se prescriu creure als pares, en altre se recomana estimar al próxim com á sí mateix, y aixó li feu observar qu' ella queya igualment en falla, essent causa del sufriment que mirava retratat en lo rostre del Arenas, que á la fí era també un próxim seu.
Si 'ls seus papás lo sentissen espressarse d' aquella manera, acatant tan humilment la seua voluntad, de segur que no serian tan crudels. Y, ja posada en eix terreno, l' Adela no pará en suposicions. ¿No podria esser que ab los anys mudessen de pensar? ¿No podria succehir, que l' Arenas, que la seua mamá assegurava que tenia tanta disposició pe 'l negoci, fes ab pochs anys un capital pe'l seu compte? Si hi havia un sol raig d' esperansa, l'horitzó no era tan negre y ella havia estat molt lleugera y molt poch caritativa, donantli 'l gros disgust en que 'l veya sumit.
Als disset y als vintídós anys es casi imposible veure fosca la vida; la esperança que 's mostra alegre fins á la vellesa, no era possible que
