Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/68

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

deixés de presentarse somrisenta y afalagadora en aquella tan primerenca joventut y la conversa que havia comensat per part de l' Adela, pera desfer un afecte, que casi alborejava, acabá nuant ab estret llás un veritable sentiment d' amor.

Los enamorats no precisaren cap plán. Tan sols determinaren, que si possible fos s' estimarian més que avans; pero que procurarian amagarho. Apendrian á dissimular. L' Adela obehiria als seus pares, no ballant ab ell y evitant totas las exterioritats que puguessen fer fixar l' atenció y donarlos motius de disgust... y esperarien... De moment, no podian precisar qué; pero esperar era no rompre, era no esfullar las il·lusions que abdós tenian com l' ideal de tota la seua felicitat. Deu veya la bondad de son cor y tal volta los obriria un camí...

Com aquestos plans se formavan á primers d'Octubre, época de retornar á Barcelona, no fou del tot difícil posarlos en planta. L' Adela deixá de parlar ab entussiasme de l' Arenas en lo sí de sa familia, com ignocentment ho havia fet fins allavoras; y com aquest se concretá durant tot l' hivern á seguirla de lluny, de manera que sols la noya reparés en ell, los pares cregueren de bona fé, que la cosa sols havia estat il·lusió seua; molt més quan veyan l' afany que la seua filla mostrava per teatros y passeigs. Per altra part D. Joaquím, per lo que pugues ésser, no havia perdut ocasió de predicar continuadament á las seuas fillas, que en lo mon era tot possible menos la