nyentse unas ab altras, li formavan una barrera inquebrantable, que las impedia baixar á sos llavis, que s' obrian sense que cap sonido prengués vida fora d' ells... Y á sas espatllas, sentia las riallas y las alegres y continuades conversas, que sos amichs sostenian ab sas companyas d' escursió, y cada pas que avansavan en lo camí era un tresor perdut que Deu sap si may més tornarian á recobrar. La situació embarassosa en son principi, li semblá que anava fentse ridícula. ¿Qué pensaria d' ell l' Adela, al veure que després de haberli demanat ab tanta insistencia, anar al seu costat pera parlarli, quan ella havia accedit exposantse als renys de sa familia, éll perdia tan tontament lo poch temps que 'ls hi quedava?
L' Arenas estava visiblement frisós, quan de sobte, al xurriacar ab son bastó un lligall de pámpols que vorejava 'l camí, un moixonet que tal volta cercava entre ells qualque brossa pera dur al niu, volá esporuguit, perdentse de vista dins la immensitat del espay.
— ¡Ditxós d'ell! — pogué exclamar per fí l' Arenas, rompent ja aquell enutjós silenci! — ditxós d' ell, que un grá de blat y quatre pallas li son prou pera poguer ésser felís!
— ¡Ay! sí, sí;— contestá l' Adela que, frisant també pera obrir conversa, no se li acudiren més que dos pobres monosíl-labos, pera comensarla.
Mes l' Arenas, havia ja romput lo foch y digué resoltament:
