Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/73

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

la casa, ja que la alegría y 'l benestar, segons ell opinava, eran incompatibles ab las angunias de la escassetat. Com foch ruhent bullian eixas ideas en sa imaginació, quan l' Arenas li digué per segona volta, ab veu en que clarament s' hi traslluhía la ansietat ab que ho preguntava:

— ¿No hi ha esperansa? ¿Veritat?

— No — contestá l' Adela, ab veu tan baixa, que a ella mateixa, li semblá que la paraula no havia sortit encare de sa gola.

L' Arenas, la endeviná més que la sentí y digué ab penosa amargor:

— Ja m' ho temía y no devia haverli preguntat... Pero ¿qué hi vol fer si 'l cor me domina 'l cap? ¿Qué 's creu que no ho penso moltas voltas que soch un infame en interposarme en lo seu camí, privantli tal vegada, de fer un casament com los seus pares ambicionan? ¡Si sabia lo que pateixo quan aquest pensament se'm aferra al cervell y'm sento sens valor, ni voluntat, pera deixar de véurela!...

— ¡Vaya unas cosas de dir! ¡Y quinas ganas que té de atormentarme! ¿No várem quedar l' any passat en que esperaríam?...

— Adela, sobre 'l cap me domina 'l cor, pero per sobre del cor y 'l cap, en mi hi domina la conciencia. He passat un any, deixantme afalagar com vosté mateixa per la il·lusió forjada solament pe 'ls nostres desitjos, pero ni desitjos ni il·lusions son realitats, y