Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/76

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

dolessen per sobre las esgroguehidas rosas de sas galtas.

— ¿Plora? — esclamá fora de sí l' Arenas. ¿Llavors es que m' estima, com jo l' estimo, ab la diferencia de que jo soch un infame, un salvatje, un egoista, que sols penso ab la meua felicitat, sens atendre á la de vosté, que está acostumada á lo que jo, infelis de mí, no puch oferirli? Pero jo faré lo que dech: jo aniré á cercarli lo que no tinch y es indispensable per la seua manera de ser. A Cienfuegos hi ha uns germans de la mamá, que tractan ab los géneros de casa y cent vegadas m' han proposat d' anarhi, assegurantme ferhi un capital en pochs anys: prometim que vosté m' esperará, y jo aniré á ferlo.

Es impossible imaginar l' efecte que aquestas paraulas causaren á l' Adela. Si trobantse en mitj de las més espantoses tenebras, hagués vist baixar un ángel del cel, que, trencant la pahorosa negror, li mostrés ab tot son esclat los resplandors de la gloria, no li hauria pogut causar ni més bell, ni més rialler efecte que 'l que ab sas paraulas acabava de obrar l' Arenas, en aquell cor tan inespert, com enamorat.

L' Adela, no pensá en enfermetats ni perills, ni tan sols en la facilitat del oblit, sols comprengué que per un miracle inesperat, per un prodigi del que no sabia donarse compte, se li trencava la argolla de ferro que l' empresonava y oprimia. Aquell horitzont tancat, negre, del cel de sos contrariats amors, se li obria en