darli la seua amistat y trobantlo sol, s'empenyessen en ferli companyia. Gosant, donchs, de la dolsa satisfacció de sa llibertat, acabá lo carrer dels Avellaners y entrá en la espayosa plassa de la Esglesia, que apesar de no tenir major il·luminació que la dels carrers que á ella desembocaven, tenia la vesllum que li feyan los raigs dels encesos quinqués de petroli, de las botigas del barber, de la revenderia, del sastre, de la fleca, del apotecari y del sabater, encara obertas. En alguna, s' hi veya en lo llindar homes ó donas que gronxantse ab la cadira apoyada en la paret, prenian la fresca tot conversant; en altres la soletat en que estavan, feya presumir que á la rebotiga s' hi feya la quotidiana feyna del sopar. En Cuberta, atravessá la plassa á la esbiaxada y se detingué en mitj d' ella al sentir tocar tres quarts de vuyt en lo relotje de la Parroquia. Lo só de la campana li feu aixecar lo cap y fixar la vista en la alterosa y ennegrida fatxada de l' esglesia, per quina xica portella entravan en aquell instant una dona del poble y una noya d' uns deu ó dotze anys. Sens saber per qué, en Cuberta sentí com desitjós de veure 'l temple parroquial, al que no havia entrat encara, y en lloch de seguir envers lo carrer de Sant Antoni, s' encaminá de dret, cap á la portella que acabava de tancarse darrera de las duas donas.
L' església estava poch més il·luminada que 'ls carrers que la voltavan. A palpentas tenia de buscarse la pica de l' aygua beneyta,
