Mes en honra á la veritat devém dir que las faccions de la noya perderen sa estirada regidés, al dir afectuosament á Mossen Jaume:
— L' he fet esperar sense volguer. Tenia á dalt á D.ª Rosalía que no acabava may de despedirse... Per fí ja n' estich lliure. ¿Qué 'm vol?
Feya un bon rato que Mossen Jaume tenia devant dels ulls una carta que ja no llegía y que deixá demunt la taula pera dir á la seua nevoda ab certa solemnitat que no passá desapercebuda á la noya:
— Mira, acostat aquella cadira baixeta y vina aquí... aprop meu... Tenim de parlar llarga estona y de cosas bon xich importants... molt... molt...
— Casi m' espantaría ab aquesta serietat...
Mossen Jaume endolsí encara més son accent y agafant entre 'ls seus dits ossosos la aristocrática má de la Montserrat, digué colpejantli carinyosament:
— Alguna volta ¿t' has detingut á pensar en la soletat en que restarás, lo jorn que jo mori?
— Vaja, vaja, oncle ¡quinas cosas de dir! Potser me moriré jo primer que vosté...
Lo rector de Larrua deixá la má de la noya y aixecant las seuas á l' alsada de sos ulls, aixamplá los dits, posant de manifest l' encreuament de venas y nervis, que 's deixava veure per dessota de sa pell groga y enmorenida y que per sa trasparencia pareixia feta aposta per un estudi anatómich, y digué:
