Pàgina:La Quiteria (1906).djvu/41

— ¡Ay! sí, sí; jo'l trobo molt bonich al meu poble! Y dels qu'he vist de per aquí la vora, encara que tots son més grans, no n'hi he trobat cap que m'agradi tant com aquest... En Genís y l'Andreu, quan venen de Barcelona, sempre contan qu'hi veuen coses noves, y explican qu'hi hà uns carrers llarchs! ¡llarchs! ¡y unes cases aaaltes!... Però a mi'm sembla que'm farían una mena de basarda!... Jo sempre l'he trobat molt hermós aquest poble; però... ¡quan vostès se'n vagin!... — Y a aquest recort los ulls de la noya, que ja tots aquells dies havían llagrimejat, s'hi posaren ab major dalit, repetint: — Quan vostès se'n vagin, ¡oh bon Jesus! ¡Y que trist serà!... ¡Y que sola que m'hi trobaré!...—
Y una volta oberta la resclosa dels plors, la Quiteria trobà gust en dexarse anar per la corrent; y, com no era possible qu'a donya Asunción li haguessen passat desapercebudes les continuades mostres d'afecte de aquella joveneta que se la mirava ab apassionament d'enamorat, que's desvivía pera servirla, y que fins algunes voltes l'havía sorpresa besant