— També ho he pensat jo lo que me demanas, y, encara qu'hagués tingut l'altra cambrera, rès se me'n hauría donat d'emportàrtemen a tu. Los qu'havem viscut molts anys a les Isles, no'ns espanta'l tenir gent... s'hi està prou acostumat, y agrada l'abundancia de criats!... Però desde qu'havem vingut a Barcelona, a casa les minyones hi fan poch temps... Com en Camilo està malalt del fetge... y té'l geni tan fort... y està fet ab lo servey d'allà, qu'es molt sumís, li costa d'acostumarse al d'aquí y... ò les criades se'n van ò ell les despatxa... Y ja ho veus... jo ab axò no hi puch fer rès... y ab tu, ho sentiría molt més qu'ab les altres, que d'aquí poch temps...—
La Quiteria no la dexà acabar.
— Jo faré tot lo que pugui pera que l'amo no s'hi enfadi ab mi, jo ho demanaré forsa a la Mare de Deu de Montserrat, y, si malgrat lo meu voler, no ho lograva... Míri... donchs ¡estaré contenta del temps qu'hagi pogut passar de més, al seu costat!...—
L'esposa de don Camilo's sentí sotmesa pera aquella forta adhessió.
Pàgina:La Quiteria (1906).djvu/44
Aquesta pàgina ha estat revisada.
