Pàgina:La comedia (1878).djvu/29

L'hora del temps, é la dolça stazo:
Mas no per tant, que pahor no'm fanés
45La vista, qui 'm aparech, d'un leo.
Aquest sembla, que contra mi vengués
La testa alçant, ab fam molt rabiosa,
48Si que aperech que l'aer ne tremés:
Ε una loba, flaqua é bramosa
Segons parech en la sua magresa,
51Qui molta gent feu ia viure confosa.
Aquesta 'm mes tanta de fexuguesa
Ab la pahor qu'exia de sa vista,
54Que io perdí tot l'esper de l'altesa.
E axi com cell, que volonter aquista
Ε ve en temps qui tot perdre li'n fa,
57Que 'n tot son cor se complany é se'n trista;
Aytal me feu celia bestia lla,
Que, vinentme encontra, poch á poch
60M'empenyia lla on may Sol no ha.
Mentre que io cahia en lo bas loch,
Devant mos ulls viu qu' á mi se fou offert
63Qui per callar lonch mut parech de poch.
Ε com io viu aquest al gran desert:
Haies mercè de mi, cridé á luy,
66Ques que sies, d'ombra, ó home cert.
Respos ell: No hom; home ia fuy,
Ε pare é mare meus foren Lombarts,
69De Mantova per patria amenduy.
Nasquí sots Julio, be que fos tarts,
Visquí en Roma sota 'l bon August
72En temps dels Deus qu'eren fals é buguiarts.