d'unes poques persones senceres i fortes.
Que l'home conegui l seu merit i tingui les coses sota ls seus peus. No vagi pas d'ací d'allí, guaitant i espiant d'amagat com un captaire, o un bastard, o un tafaner, en el món que existeix pera ell. Més l'home del carrer, no trobant en sí mateix cap virtut que correspongui a la força que va construit la torra o esculpir el déu de marbre, se sent pobre quan els mira. Pera ell un palau, una estatua o un llibre preciós tenen un aire extranger, prohibitiu, com un brillant equipatge, i semblen dir-li com aquest: «Qui sou vós?» I tant mateix tots soliciten la seva atenció, i demanen a ses facultats que vinguin i prenguin possessió d'ells. La pintura espera l meu veredicte; no es feta pera imposar-me, sinó que sóc jo qui tinc de fixar els seus clams a la lloança. Aquella faula popular del rustic que fou agafat ubriac en el carrer, portat al palau del duc, rentat i vestit, i posat en el llit d'aquest, i, en despertant, fou tractat amb obsequiosa cerimonia com si fos el duc mateix, fent-li creure que havia estat boig,—deu sa popularitat al fet de que simbolisa molt bé la condició de l'home, que es en el
