dec, excellents aimadors, que m desplegueu el món a noves i nobles fondaries, i amplieu el sentit de tots mos pensaments. Són nova poesia det primer Bard,—poesia sense pausa,—himne, oda, epopeia, poesia que sempre brolla, Apol i les Muses que encara canten. Se separaran també aquests, o algú d'aquests, altre cop de mi? No ho sé pas, però no ho temo; car ma relació amb ells es tant pura, que ns tenim per simple afinitat, i el Geni de ma vida, essent talment social, la mateixa afinitat exercirà sa energia en qualsevol que sigui tant noble com aquests homes i dònes, sigui jo on sigui.
Jo m confesso, en aquest punt, d'un temperament molt delicat. Es quasi perillós pera mi «destruir el dolç verí del licor abusiu» de les afeccions. Una nova coneixença es pera mi un gran deveniment i em priva de la sòn. He tingut sovint belles fantasies sobre persones que m'han fet passar hores delicioses; més el goig acaba amb el dia; no dóna fruit. El pensament no hi neix; la meva acció es molt poc modificada. Jo tinc de sentir orgull en les obres del meu amic com si fossin meves,—i una proprietat en ses virtuts. Sento
