D'alesores ençà va muntar a flor d'aigua al demati i al vespre, per veure l'indret on avia deixat el princep. Va veure collir els fruits del jardí, va veure la neu brillar sobre les altes montanyes, però no va veure més el princep i cada vegada tornava a la seva llar més afligida.
El seu unic consol era asseure-s en el seu jardí, i passar els braços entorn de l'estatua de marbre que s'assemblava al princep Les flors ja no l'ocupaven; les deixava créixer per les avingudes i barrejar-se llurs tiges i llurs fulles a les branques dels arbres. A la fi, ja no va poder-se aguantar més. Va contar la seva pena a una de les seves germanes. Les altres també 'u varen saber, i amb elles algunes sirenes del veïnat, que eren llurs amigues. L'una d'elles sabia on era l princep i on se trobava l seu reialme.
— Vine, germaneta! — varen dir les altres princeses.
I, agafant-se pels braços, varen muntar en llarga filera fins a l'indret on era l castell del princep. El castell era bastit de pedres resplendents, i tenia grans graonades de marbre que descendien fins a la mar.
Pàgina:La dòna d'aigua i altres contalles (1911).djvu/18
Aquesta pàgina ha estat revisada.
