Pàgina:La dòna d'aigua i altres contalles (1911).djvu/27

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


mans per un clergue per què sigueu marit i muller, no obtindras l'ànima immortal. Al matí que seguirà a les noces d'ell, el teu cos se trencarà i tu devindras escuma de la mar.
 — Accepto — va repetir la princesa, palida com la mort.
 — Però m'has de pagar, — va dir la bruixa — i no demano pas poc. Ets tu qui tens la veu més bella aquí al fons de la mar, i penses que podras servir-ten per enamorar el princep. Però es necessari que me la donis: vui que paguis el meu brevatge amb allò que tens de millor. Jo mateixa m veig obligada, per preparar-lo, a donar sang meva: però també serà fort com una espasa de dos tallants.
 — Però, si m prens la veu, què m quedarà? — va preguntar la petita sirena.
 — La teva bella presencia, el teu caminar alat, els teus ulls eloqüents — va dir la bruixa. — Amb això n'hi ha prou per seduir un ome. I bé! has perdut el coratge? Treu la teva llengueta, que jo la tallaré! Serà la paga de la beguda.
 — Siga — va dir la sireneta.