nava pel sól. Sens dubte l'arrel de la seva Ombra no avia desaparegut. Al cap de tres setmanes tenia una Ombra raonable que va créixer encara durant la seva estada en el país del Nord.
De retorn a casa seva, el Savi va escriure llibres sobre la Veritat, el Bé i la Bellesa en el món.
Dies, anys, fins molts anys, varen passar. Un vespre que ell treballava a la seva cambra, varen trucar.
— Entreu — va dir.
Però ningú va entrar. Va anar a obrir. Davant seu hi avia un ome extremadament magre, que va fer-li una profunda impressió. Anava, perxò, molt ben vestit: devia ser un senyor de la més alta societat.
— A qui tinc l'onor?... — va dir el Savi.
— Ja m creia que no m coneixerieu — va dir l'altre. — M'he engreixat una mica. Ara tinc carn i òssos. Ah! no podieu pensar tornar-me a veure en aquest estat! Ja no coneixeu la vostra Ombra. No podieu evidentment creure que tornaria. No he tingut més que felicitat desde que vaig deixar-vos, i no puc queixar-me. Si vui com-
Pàgina:La dòna d'aigua i altres contalles (1911).djvu/50
Aquesta pàgina ha estat revisada.
