Pàgina:La dòna d'aigua i altres contalles (1911).djvu/82

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


tant contents de sentir la rondalla de Klumpé-Dumpé.
 — Tot s'ha acabat, — pensava l pobre abet. — Per què no aver estat alegre quan podia estar-ne?
 Un criat va venir i va tallar l'arbre a troços. Va fer-ne un feix de llenya, que varen posar sota l'olla gran. Varen sentir-se sospirs i crits d'angoixa. Els nens hi varen córrer per a posar-se davant del foc i cridar: «Pif-paf!». Però ls pifs-pafs de l'abet eren vertaders sospirs. Pensava en els dies d'istiu al bosc i en les nits d'ivern a cel obert, quan les estrelles brillaven. Pensava en la nit de Nadal i en Klumpé-Dumpé, la sola aventura que ell avia après i que avia pogut contar.
 I després no n va quedar res, de l'abetó.
 Els nens avien tornat al pati. El més petit portava sobre l pit l'estrella de llauna que l'arbre avia portat en la seva vetllada més ditxosa.
 Acabada aquesta vetllada, acabat el pobre abet i acabada amb ell la nostra istoria, com acaben totes les istories d'aquest món.